El PSC a la cruïlla

El Partit dels Socialistes de Catalunya ha viscut el seu 12è Congrés en l’atzucac produït per la pèrdua continuada d’eleccions i de poder, situat fora de la centralitat política. El Congrés ha visualitzat les derrotes encara no cicatritzades i l’objectiu prioritari era recomposar una direcció desacreditada i sense rumb.  Un partit acostumat a governar i que venia d’ostentar durant 7 anys la presidència de la Generalitat, es va trobar (quasi) de sobte abandonat per la meitat del seu electorat (45,3 al 26,6%), amb un retrocés molt significatiu en les àrees metropolitanes.

Que el PSC s’ha distanciat de la seva base social i aquesta ho ha fet del PSC, no era la discussió, però tampoc s’ha analitzat les raons de perquè una bona part de les classes populars i mitjanes li han girat l’esquena en direcció a l’abstenció i cap a CiU, PP per un cantó i cap a ICV-EUiA els que han optat per una opció més a l’esquerra.

El Congrés ha passat de puntetes sobre quin seria el diagnòstic de la seva situació i l’elaboració de propostes que el permetin recuperar la confiança dels centenars de milers que l’han votat i dels que l’han deixat de votar. No en va el 15M amb la crítica radical al paper dels partits socialdemòcrates (també a la resta de les esquerres)  com corretja de transmissió dels interessos del capital, o la vaga general de CC.OO. i UGT contra les mesures del govern ZP, li han passat factura.

El principal element d’anàlisi del darrer cicle electoral ha estat la gran devallada socialdemòcrata (que continua, però, sent la primera força de l’esquerra). Devallada que ha comportat un cicle dominat per les dretes amb CiU i el PP ocupant tot el poder de forma quasi absoluta a Catalunya i Espanya i aplicant un programa radical de retallades de drets socials i laborals, dels serveis públics, privatitzacions i empetitiment de l’Estat a favor dels mercats i els beneficis privats.    

Les classes mitjanes en el centre del discurs  

L’alcalde de Terrassa, Pere Navarro, ha estat escollit pel 75% dels delegats, front el 25% que s’han decantat pel duet Elena-Ros (representants de Nou Cicle de Raimon Obiols i del sector “catalanista” de E. Maragall, Tura, Geli...). El sector de Navarro ha aglutinat al seu voltant el nucli d’alcaldes metropolitans que conserven una exigua part del poder que el PSC tenia fins el 2010. Aquests alcaldes (Bustos, Balmon,  Marin, Parlon, el propi Navarro...) són les “cares noves” sobre les quals s’ha d’articular la renovació.   

El nou equip dirigent, al que es coneix com “la federació catalana”, propers als PSOE, són alhora els més preocupats per articular un discurs adreçat a les classes mitjanes, que també estan patint la crisi i l’augment de les taxes i impostos indirectes, de caire progressista, sense radicalitats , que reforça el discurs dels drets i llibertats personals front al retrocés previsible amb CiU i el PP i alhora incorporant l’ecologisme per aturar el transvasament de vots a ICV-EUiA .

Aquesta visió ha triomfat àmpliament sobre les tesis de Nou Cicle de construir aliances amb les forces d’esquerres (en un balanç crític, malgrat que positiu del tripartit) i de les del sector catalanista d’aprofundir en un PSC diferenciat del PSOE i amb grup propi al Congrés dels Diputats que rivalitzi amb CiU i ERC amb un projecte català diferent... però que té punts en comú amb el discurs majoritari d’aliança amb el nacionalisme convergent.

El nou primer secretari del PSC va posar el focus del seu discurs en la “mà estesa a CiU” per acordar un full de ruta que en tot cas preservi als sectors més desfavorits, però continuant el discurs neoliberal aplicat per ZP i que permeti al PSC ocupar un pes en la política catalana i alhora restar protagonisme al PP.   

Si el discurs polític té les classes mitjanes en el centre, el perfil del PSC com partit català i els vincles amb el PSOE era l’altre eix sobre el qual pilotaven les propostes. Les conclusions són clares: Es descarta tenir grup propi i tenir un projecte de construcció nacional per Catalunya autònom del PSOE i de CiU... més encara quan el federalisme és una frase buida de contingut en al socialdemocràcia espanyola.  

Malauradament, el PSC seguirà a remolc de la burgesia catalana sense un projecte propi de construcció nacional com hem anat podent comprovar amb el “mantra” del pacte fiscal: CiU exigeix a tots els partits que el recolzin al govern Mas, sinó els acusa de “traïr Catalunya”, fins i tot llença un desafiament al govern espanyol parlant de referèndum, agita als independentistes amb “l’Espanya ens roba”... quan la realitat és que CiU pacta amb el PP a tots els nivells, sense importar-li res el mateix pacte fiscal.   

El PSC no ha sabut posar fi a l’injust desequilibri fiscal pel qual Catalunya rep menys per habitant que la resta de territoris. Finalment sempre s’ha supeditat als interessos del PSOE, poruc de la reacció de la resta de territoris i del PP.  

La nova executiva 

Aquest aspecte ha quedat també reforçat per la designació de Daniel Fernández com a Secretari d’Organització en substitució de José Zaragoza, nou home fort del PSC a Madrid... en substitució del mateix Fernández.

En realitat la nova executiva és una combinació d’aquestes “cares noves” i del vell equip de Montilla (nomenat nou senador autonòmic) amb Corbacho, Chacon, Zaragoza, Rangel, Collboni, Nadal, Iceta (ratificats com  a responsables del grup parlamentari, en detriment de figures emergents com Martínez-Sempere, Laia Bonet o Eva Granados, que es el vincle amb la UGT). La resta de l’executiva és una combinació dels equilibris amb el sector Elena-Ros, les JSC i les federacions. Destaca la incorporació de Ferran Pedret del col·lectiu Inflexió que reclama per una sortida nítidament d’esquerres.

En el congrés el debat polític, d’alternatives socials a la crisi, ha estat menor. En tot cas el centre del debat no ha girat sobre la política, sinó sobre les persones i els equips. Pocs han dit les coses pel seu nom i el guió es esperar que sigui la crisi i la gestió de CiU, cada cop més contestada socialment, la que retorni els vots al PSC. És aquí on podem treure l’entrellat i unes primeres conclusions, doncs serà en els congressos com el de Barcelona on realment sembla que el debat serà potent.

El fracàs del projecte de Maragall 

La crisi econòmica ho abasta tot, però també a tothom i a tots els partits. Cal cercar altres causes per tantes derrotes.

El projecte del PSC era liderar Catalunya des d’una visió social acoblada a un projecte federal vinculat a una entesa amb Espanya i d’Espanya cap a Catalunya, en la qual Catalunya veuria reconeguda la seva condició de nació amb drets històrics i un acord fiscal just. És a dir un nou Estatut. Per fer-ho cerca (i necessita doncs els seus resultats són menors de l’esperat) l’acompanyament d’ERC (que vol desbancar CiU com a pal de paller) i d’ICV-EUiA.

El projecte nacional del PSC va fer aigües per la tensió amb el PSOE -atacat pel PP i la por de veure’s acusat d’anti-espanyol-, la sentència de l’Estatut per part d’un Tribunal Constitucional desprestigiat i partidista i la deslleialtat de CiU i els poders mediàtics catalans i espanyols (que ha emprat totes les desqualificacions possibles contra el tripartit en el terreny nacional i social).

Davant la sordesa d’Espanya, sorgeix de nou el relat victimisme de CiU que recull els fruits de la manifestació del 10j contra la sentència de l’Estatut, molt més que les opcions sobiranistes.

I el relat convergent no es emprat per avançar en el dret a decidir, ans al contrari, es llençat com un anatema desqualificador contra un PSC esgotat per les contradiccions internes, per les contradiccions dins el govern d’esquerres, per la incompetència de Zapatero davant  Catalunya i la crisi.  

El PSC arribava a les eleccions aïllat de les classes populars –que pateixen la crisi i l’atur-, de les classes mitjanes a les quals vol dirigir –que veuen el fracàs de l’Estatut com un desori i també pateixen la crisi- i acaben renegant del tripartit com un acte sublim de feblesa i desorientació.

Un PSC sense projecte d’esquerres 

El PSC no ha estat capaç de respondre als grans desafiaments de la societat catalana, ni de emancipar-se de la visió convergent de Catalunya, ni del PP sobre Espanya. CiU segueix sent “els d’aquí” i el PSC apareix contínuament com subsidiari del PSOE (i per extensió d’Espanya) o bé és un partit quasi separatista per al PP (i una part del PSOE).

Com la resta de governs socialdemòcrates, li ha estat molt més fàcil endeutar-se que fer una política fiscal progressiva. Li ha estat més fàcil adaptar-se al discurs neoliberal. Durant anys l’ampliació del petit estat del benestar a Catalunya s’ha basat en anar al mercat del deute, no en recaptar impostos (fins i tot emprant el marge d’un “mini-estat” amb poca autonomia fiscal i financera com Catalunya). Al contrari és van apuntar acríticament a l’estupidesa de ZP de que “baixar impostos era d’esquerres” i van pràcticament suprimir l’impost de patrimoni, de successions... cedint a les pressions del poder econòmic i de CiU i PP amb gran alegria d’una ERC en ple gir neoliberal.    

El PSC ha passat pel seu XIIè Congrés sense abordar els desafiaments plantejats per la globalització econòmica. La nova executiva haurà d’abordar una estratègia d’aliances en el camp social i polític.   

La nova etapa requereix acumular forces a partir de les lluites contra la precarització i pauperització d’una part important de la societat catalana (un 255 ja viu per sota dels llindars de la pobresa). Una acumulació de forces per generar alternatives en benefici de les classes treballadores i populars i que necessita de la més àmplia aliança de les forces d’esquerra, sindicats, 15m, moviments socials, associacions... El PSC hi  pot tenir un lloc si mira cap a l’esquerra.   

No fer-ho es deixar pas lliure a les polítiques conservadores que aboquen a la por, l’atur i la precarització...  caldo de cultiu pels populismes demagògics (PP + PxC) i identitaris, que estimulen el conservadorisme i la resignació enfront de la llei de la selva.

Sense abordar els problemes de fons, el PSC seguirà en una cruïlla mirant a la seva dreta i de reüll a la seva esquerra amb la qual s'ha quedat sense una estratègia d’aliances, tot esperant els aires que vindran del Congrès d'un PSOE estorat per la severitat de la derrota, la pèrdua de 4 milions de vots i la gran distància entre les bases i el partit.

comparteix: