Balanç de la primavera àrab

La primavera àrab i l'augment de la tensió a l'Orient Mitjà

Quan es commemora el començament fa un any de la primavera àrab, que ha obert un procés revolucionari sense precedents en el nord d'Àfrica i a l'Orient Mitjà, el Comitè Central de la nostra tendència, POR-L’Aurora, ha aprovat en la seva última sessió el següent balanç, en el context més ampli del seu debat sobre la conjuntura internacional:

Les conseqüències de les polítiques d'ajustament neoliberal a Tunísia i Egipte han provocat importants mobilitzacions populars de protesta, que han acabat derrocant dos règims autoritaris proimperialistes, que es trobaven en fase de transició política per l'avançada edat de Ben Ali i Mubarak. L'aparició de les mobilitzacions populars ha fet impossible una transició pactada i ha obligat les elits prooccidentals a guanyar temps per tornar a controlar la situació i a ampliar institucionalment un espai polític que s'estava guanyant al carrer i a les places.

En aquest nou espai públic i polític, abans totalment controlat per les elits neoliberals locals, han aparegut les forces socials que existien organitzades com contra-cultures, en especial els Germans Musulmans però també les organitzacions salafistes. Són elles les que han guanyat les eleccions a Tunísia i Egipte, marginant els sectors laics populars, obrers i democràtics, i han pactat amb les oligarquies neoliberals -reorganitzades políticament- que segueixen en gran manera dominant les forces armades i repressives, connectades social i econòmicament amb França i els EUA.

La primera fase de la primavera àrab a Tunísia i Egipte ha acabat amb la constitució d'un nou bloc hegemònic basat en un pacte de l'oligarquia neoliberal amb els Germans Musulmans, que comença a posar límits a l'autonomia i la capacitat de mobilització dels sectors laics i obrers populars, però que encara no és capaç d’aportar creixement econòmic ni estabilitat social.

Aquesta evolució no és molt diferent en els seus resultats al que va passar a Turquia per via electoral amb la victòria el 2007 del Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) de Recep Erdogan. Ni del que va passar també per via electoral al Marroc el 2011, amb la victòria dels islamistes del Partit de la Justícia i el Desenvolupament (PJD) després de les protestes del Moviment 20 febrer contra les reformes constitucionals atorgades per Mohamed VI. Les diferències estan en relació directa amb la força dels moviments populars de protesta i el grau de crisi i de capacitat de resposta dels règims existents.

Però com és ja evident a Egipte, aquest nou bloc de poder amb participació islamista té la difícil tasca de desmobilitzar els sectors socials que segueixen patint les conseqüències de la crisi econòmica. Encara que la principal funció de les forces islamistes és precisament aquesta, cooptar-los en les seves estructures contraculturals, el marge de maniobra econòmic, les conseqüències socials del deute i la pressió per seguir escometent les reformes neoliberals acabaran tornant a plantejar més aviat que tard la qüestió de l'existència d'un espai democràtic, o no, per les mobilitzacions socials. Aquí rau la importància de la combinació de consignes democràtiques i socials en aquests processos, en què han començat a sorgir petites forces d'esquerra alternativa i sindicals autònomes.

No serveixen les generalitzacions

Però cada país àrab exigeix una anàlisi detallada i les generalitzacions només han servit per provocar falsos debats i, en alguns casos, errors d'orientació. En el cas del Iemen, les divisions tribals i regionals juguen un paper més important que les definicions polítiques i religioses, i el moviment popular va quedar pràcticament dividit al 50% des del començament del procés, permetent el control exterior per l’Aràbia Saudita i pels estats del Consell de Cooperació del Golf, per impedir qualsevol extensió que posés en perill les seves monarquies, mentre es reprimia sense contemplacions el moviment popular, de majoria xiïta, a Bahrain.

El desenvolupament dels esdeveniments a Líbia han provocat un amarg debat en l'esquerra, enfrontant corrents trotskistes amb bolivarians. A diferència de la resta dels països del Magrib, les mobilitzacions no van tenir el seu origen en sectors socials populars i treballadors, sinó en sectors de la burgesia i tribus de l'Est del país -on la presència dels Germans Musulmans i dels corrents salafistes era més fort- pel repartiment de la renda petroliera, que distribuïa el règim gaddafista amb criteris clientelistes.

Des dels seus inicis, va ser fonamentalment una crisi intertribal i interburgesa en un país on la classe treballadora es composa en la seva absoluta majoria per emigrants, que van fugir per evitar ser les víctimes propiciatòries. Aquesta naturalesa del conflicte va ser la que va permetre la intervenció imperialista de França, Gran Bretanya i els Estats Units, amb el suport de l'OTAN, que va acabar amb el règim de Gaddafi i la reconstrucció d'un règim neocolonial directament dependent, en aliança amb les forces islamistes.

Des del punt de vista històric aquesta és una important diferència dels resultats de la primera fase de la Primavera àrab amb la revolució iraniana de 1979. El procés de mobilització popular de 1977-79 contra el Xa va tenir un component popular laic-obrer, socialista, comunista -més important que el de la Primavera Àrab de 2011-. Però el moviment islàmic -en un front que representava al clergat, als cacics rurals i tribals, a la burgesia bazari i industrial- va ser capaç d'imposar-se i asfixiar l'espai democràtic conquerit amb tant d’heroisme.

La seva oposició a l'imperialisme va ser el resultat de concessions a la seva base popular i a l'aliança dels EUA i Gran Bretanya amb les forces monàrquiques i liberals del règim del Xa, així com a les pròpies dimensions demogràfiques i econòmiques d'Iran, que li van permetre convertir-se en una potència regional. L'herència del fracàs de la política de contenció imperialista d'Iran -des de la guerra Iraq-Iran fins a l'actual qüestió nuclear- és la que ha alimentat la por de les monarquies àrabs petrolieres, alineant-les amb els EUA, establint una "santa aliança" a l’Orient Mitjà i determinant en gran manera el conflicte àrab-israelià de l'Orient Mitjà.

Síria

Avui l'eix d'aquest enfrontament d'aliances és la situació a Síria, l’Iraq i el control de l'estret d'Ormuz, per on es transporta un terç del petroli. A Síria i l'Iraq, la polarització i la competència interimperialista regional posen en qüestió el marc constitucional i nacional dels dos països, en què el govern laic arabista sirià, amb domini confessional alawi i cristià, s'alinea amb el govern xiïta de l'Iraq, amb el suport del règim dels aiatol•làs iranià, enfront de les forces oposades sunnites finançades i armades per Aràbia Saudita i les monarquies del Golf, amb el patrocini dels EUA, com a estratègia d'omplir l'espai deixat per la retirada de les seves tropes de Iraq.

En aquest marc, en què les forces principals responen al conflicte interimperialista, hi ha mobilitzacions populars socials autònomes, que no tenen de moment la capacitat de construir alternatives, ni als règims dictatorials de Damasc i Bagdad, ni a les forces islamistes i salafistes, però que busquen crear espais democràtics de mobilització en tots dos camps. Els exemples més immediats són els tres partits comunistes sirians, el Partit Nacional Social sirià, sectors escindits dels partits Baas sirià i iraquià o sectors de l'esquerra kurda.

En un marc de major complexitat social i política que a Líbia, és molt probable que la creixent tensió a l'Orient Mitjà i l'agudització de la crisi interimperialista provoqui un debat en els corrents d'esquerres encara més divisiu, que contamini també el debat sobre l'estratègia de les forces polítiques palestines, sotmeses a una nova onada de repressió -com els seus aliats en la petita esquerra israeliana- tant a Cisjordània com a Gaza. En els últims dies les forces d'ocupació israelianes han tornat a detenir nombrosos membres del parlament palestí, que busquen trencar els acords d'unitat nacional de Fatah i Hamàs.

El nostre punt de partida és l'anàlisi concreta de la situació, evitant tant els prejudicis "campistes" com els impressionismes "permanentistes", que fins ara han provocat errors com donar suport als dictadors àrabs en contra de les mobilitzacions populars o justificar intervencions "humanitàries" de l'OTAN. Per contra, cal comprendre quina és la naturalesa dels conflictes, identificar els sectors populars obrers i treballadors, entrar en diàleg amb les forces d'esquerra locals, per molt petites que siguin, i donar-los suport davant les monarquies semifeudals, les forces islamistes i les oligarquies, siguin laiques o religioses, en la defensa de reivindicacions democràtiques i socials. Mentre aquestes forces d'esquerres no puguin construir alternatives, les crisis polítiques i socials en el Món Àrab i l’Orient Mitjà estaran dominades pels conflictes interimperialistes.

comparteix: