POUM: Crònica dels actes a La Jonquera

Inaguració de l’exposición
“POUM 75 Anys d´Història” en el MUME (La Jonquera) i acte sobre l’exili del POUM (Agullana)

Els actes organitzats per la FAN el 4 de febrer de 2012, a la Jonquera i Agullana, malgrat el fred, i la tramuntana, van comptar amb una important assistència de públic; qui va mostrar gran interès pels continguts de l'exposició "POUM75 Anys d'Història " i les xerrades a càrrec de Pelai Pagès, comissari de l'exposició, i Andy Durgan qui va parlar sobre el POUM a les comarques gironines. Un detall molt significatiu, per la seva emotivitat, va ser l'actuació en directe d'un grup coral a qui es va unir una animosa Teresa Rebull. Entre tots van interpretar algunes cançons de la pròpia Teresa, com "El Meu País " (http://www.youtube.com/watch?v=qnMfo3AAv3I) o "Txoria-Txori", de Mikel Laboa (http://www.youtube.com/watch?v=nCwkq8H5YHk).

Aquest emblemàtic cantautor basc, ja mort, quan era estudiant de medicina a Barcelona (en els anys 60), va entrar en contacte amb altres cantautors de "La Nova Cançó". De tornada a Guipúscoa va ser un dels promotors de "Ez dok amairu"; moviment cultural que va impulsar el naixement de la nova cançó basca.

Tot seguit els assistents als actes, es van desplaçar al proper poble d'Agullana; on va tenir lloc un dinar a la societat "La Concòrdia", amb l'alegria i bon humor per la fraternal (re) trobada, com a nota predominant. Seguidament, a la sala d'actes d'aquesta societat, que és la sala local multiusos, hi va haver una xerrada en la que, en primer lloc, l'alcalde, Alfons Quera, va donar la benvinguda a la FAN. A continuació, un historiador local va il•lustrar als assistents sobre aquesta localitat empordanesa; l'alcalde va ser del POUM fins el 1937, i que, al 1939, va arribar a ser capital de la II República. Agullana va haver d'acollir, en la mesura de les seves possibilitats i escassos recursos, poc abans de la caiguda de Catalunya en mans dels franquistes, no només a les principals autoritats republicanes i catalanes, sinó a tota una marea humana de gent desesperada intentant allunyar-se del horror de la guerra. Un dels primers "desastres humanitaris" de la història moderna.

Mª Teresa Carbonell va parlar de l'evacuació dels presos del POUM de la presó d'Estat de Barcelona (dos dies abans que la ciutat caigués en mans dels franquistes), el seu trasllat a la presó de Cadaqués, el seu autoalliberament i el pas de la frontera. Així mateix es va llegir la carta que, el 17 de gener de 1939, els principals dirigents del POUM presos, van remetre al govern de Juan Negrín, al President de la Generalitat, Lluís Companys, i a les organitzacions obreres, reclamant l'alliberament immediat de tots els presos antifranquistes (poumistes, brigadistes internacionals, anarquistes), per tal de que tots ells anessin a integrar-se en la defensa militar de Catalunya, a punt de caure en mans franquistes. Mª Teresa va evocar l'emotiva trobada entre els ex-presos del POUM (prop d'Agullana) amb una ordre del Parti Socialiste Ouvrier et Paysan (PSOP) de Marceau Pivert, que s'havia desplaçat als Pirineus per ajudar-los a creuar la frontera. Aquesta acció els permetria instal•lar-se com exiliats a París, evitant patir l'internament en els camps de concentració de la Catalunya Nord.

Pepe Gutiérrez i Alfons Bech van exposar el seu punt de vista sobre la situació actual de crisi sistèmica i la seva relació amb el procés històric viscut pel POUM. A això va seguir un interessantíssim (pel seu alt nivell) debat en què es van plantejar noves i molt intel•ligents posicions. La conclusió de la temàtica debatuda seria que res és, ni pot ser, com abans, però les dues grans ensenyances del POUM, segons segueixen demostrant els fets en l'actualitat, són; la necessitat històrica de l'Aliança Obrera com front unificador de les forces de l'esquerra contra el capital i que la classe obrera assumeixi el lideratge de la reivindicació dels drets nacionals com lluita primordial contra l'Estat.
Pello Erdoziain

Les vergonyes del PCE

No parlaré de la xacra que en el passat han suposat els partits comunistes "oficials" per al moviment obrer revolucionari, no vaig a parlar de l'eliminació física i política de militants i organitzacions revolucionàries duta a terme per part dels seguidors de Stalin , ni de les seves actuacions com a suport de la burgesia en determinats períodes històrics, ni tampoc de les companyonatges puntuals amb el nazisme dels estalinistes (política del tercer període, pacte Ribbentrop-Molotov). Ni tan sols vaig a parlar avui ni de la línia política actual del PCE ni dels seus maniobres per intentar controlar un espai que no els pertany: IU.

Aquest cop toca parlar de les "joventuts comunistes d'Andalusia". A aquests atabalats joves no se'ls ha acudit res més que crear un supòsit club d'alpinisme amb el nom de Ramon Mercader i el lema és "clavant fort des de 1940" (com sabreu, Ramon Mercader va ser l'element contrarevolucionari que per ordre de Stalin va assassinar a Trotski el 1940 clavant-li un piolet al cap). Doncs bé, no contents amb això, es dediquen també a vendre samarretes de l'esmentat club i altres amb l'efígie de l'assassí de Trotski en la qual es pot llegir la paraula "piolet", entre altres coses (la samarreta apologètica del nefast règim albanès de Enver Hoxha no té desperdici ...). Encara que resulta simptomàtic el fet que en el catàleg de samarretes hi hagin dos que ataquen el trotskisme.

Seria capaç de comprendre que això succeís en una altra època, però resulta esperpèntic que avui en dia, amb les facilitats que hi ha per accedir a la informació, des de la JCA es mantinguin aquestes retrògrades postures ideològiques. Ni tan sols pretenen enquadrar-se en el corrent neoestalinista que cerca matisar i minimitzar els danys fet per Stalin. Aquests elements directament aplaudeixen les pitjors accions de l'anomenat "carnisser georgià". L'única explicació que se m'acut, doncs, és que aquesta actitud prové del fanatisme que sorgeix allà on hi ha falta d'interès per la cultura. Però tranquils, amics de la JCA, que això es cura llegint.

Sincerament, espero que el PCE s'atreveixi a reprendre als seus cadells, sinó per honradesa i coherència política, si més no per no fer el ridícul públicament amb semblants comportaments.

STB

ALGUNS ELEMENTS PER TREURE LLIÇONS DEL LLEGAT DEL POUM

Intervenció d’Alfons Bech al debat sobre el llegat del POUM pels nostres dies.

Agullana de la Frontera, 4 de Febrer de 2012

La primera qüestió que hem de veure és la diferent situació que existeix avui a l’estat espanyol i el món, respecte a la dels anys 30.

En el procés de revolució espanyola que comença amb la caiguda de la monarquia, hi ha una situació a Europa on la crisi del sistema capitalista es debat entre les sortides extremes de la lluita de classes: o la revolució obrera o el feixisme i esclafament de les organitzacions sindicals i polítiques de la classe treballadora.

Avui estem en una fase de crisi sistèmica del capitalisme, que tendeix a aprofundir-se i que a Europa porta cap un enconament de les forces principals, burgesia i classe treballadora. Aquest enconament es situa en la perspectiva d’un xoc, d’un canvi relativament brutal, important, de la relació de forces que va resultar després la segona guerra mundial i de les conquestes obreres i de llibertats dels anys de creixement econòmic, del que s’ha anomenat “estat de benestar”. En el curt termini la crisi està sent pagada per la gent treballadora. O es dona un canvi en la relació de forces que, a través d’importants accions massives i generals, imposi a Espanya i a Europa que la crisi sigui pagada pels més rics, començant per la banca, o bé hi ha un retrocés de caire històric en condicions materials i laborals, i els drets i llibertats.

Dins aquesta situació qui porta la iniciativa doncs, és la burgesia. La classe treballadora es troba dissolta com a classe política. Després de retrocedir en les seves lluites i la seva organització en el període de globalització que va des de els 80 fins avui, estem en una situació defensiva. La gent treballadora actua en política dins de fronts interclassistes, en determinats moments molt amplis, com es va veure a les manifestacions contra la guerra a l’ Irak, o pel dret de Catalunya a decidir. També en les lluites contra les retallades als serveis essencials i a la democràcia, necessita la suma de moviments més amplis i de caire popular, com el 15M o associacions de tipus veïnals i d’usuaris  o de les dones que lluiten pels seus drets, començant pel de a igual treball igual salari (1).

Per tant podem dir que la lluita actual a l’estat espanyol s’assembla més al període d’ascens de la reacció, de preparació del bienni negre, que d’ascens del moviment. A l’estat espanyol, a Catalunya, a les principals autonomies ( amb la positiva excepció del País Basc), a les principals ciutats, guanya la dreta. Lligat a les derrotes electorals s’enfonsa la força més gran de l’esquerra reformista, el PSC i el PSOE. Però tot i així continua essent la força més implantada entre la classe treballadora per part de les esquerres.  Izquierda Unida i les coalicions amb les que formen grup parlamentari, han pujat i recollit una petita part del descontentament del govern Zapatero, però no representen encara una alternativa per si soles ni, sobre tot, tenen una gran incidència entre la classe obrera. Molt menys encara les altres forces anticapitalistes que estan fora dels parlaments. 

El primer element de reflexió per treure conclusions sobre la lluita que el POUM va portar en aquells anys podria ser la de l’ unitat de les files obreres, com es va veure amb l’Aliança Obrera dels anys 33 i 34. Es a dir, davant de l’ascens de la dreta, com organitzar un front únic obrer que faci front als problemes més urgents i immediats com avui son lluitar contra l’atur, contra les retallades dels serveis públics, dels sous, dels drets ciutadans i democràtics? Com deia Nin: “Proposant honradament el front únic amb fins precisos i concrets”.

Un front únic obrer que hauria de convèncer i mobilitzar des dels sindicats majoritaris CCOO i UGT, als minoritaris, a la coalició ICV-EUiA, a IU, a Bildu i Amaiur,  i també a amplis sectors socialistes descontents amb el paper jugat pel govern Zapatero en el seu darrer temps. Crear organismes unitaris a empreses i barris, Ateneus, cooperatives, espais oberts, on fusionar a traves l’acció i creació, la potencialitat de la joventut professional, de la gent treballadora que te mentalitat socialdemòcrata i que voldria encara reformar el sistema capitalista, i de la gent que vol anar més enllà, per que ja està convençuda de que cal un altre sistema.  

Es a dir, avui dia necessitem construir els ponts necessaris, una mena d’aliança entre gent revolucionaria i altre que vol reformes, però reformes de debò, per lluitar junts i poder vèncer els primers enemics, la burgesia bancària, especulativa i monopolista, per fer que la crisi la paguin els més rics. Una aliança on l’esquerra conseqüent , marxista, comença de molt baix i necessita encara que es facin moltes experiències per anar convencent i determinant, sense imposicions.

La creació d’aquesta mena d’aliances és una tasca que excedeix la responsabilitat de les petitíssimes forces dels revolucionaris socialistes. Però si l’esquerra que es considera revolucionària no serveix per aquest objectiu immediat, llavors no és una esquerra útil. I seguirà sent marginal (2).

I la lluita contra el reformisme? es preguntaran alguns. Avui la lluita contra el reformisme té un nom: lluita contra el social-liberalisme. I desemmascarar el seu paper només ho podem fer en  la lluita contra la dreta burgesa, contra els seus representants polítics: el PP, CiU, el PNB. Lluitant contra els governs de dretes lluitem també contra la col·laboració que fa el social-liberalisme ajudant a l’estabilitat dels governs de dretes. El POUM tenia molta cura d’atraure els obrers socialistes i anarquistes, per sobre les ideologies. La lluita contra les ales conservadores y proburgesas dins el moviment obrer només es pot donar i vèncer en el marc d’aplegar forces per aconseguir victòries contra la dreta (3).

En realitat cap revolucionari o anticapitalista hauríem de fer escarafalls a la gent que sincerament volen aquest tipus de reformes. És només una diferència ideològica. Important però que pot canviar, i ho farà, si nosaltres estem al seu costat en els moments més durs de la crisi. El 90 ó 95% de la gent treballadora, camperola, professional, del mon dels artistes i de la cultura, creuen de debò que el sistema capitalista és “el millor sistema possible”. Només que ara veuen que ja ha anat massa lluny, que el poder del sector de les finances s’hauria de retallar, que s’haurien de posar normes internacionals per parts dels governs escollits, i que tot això permetria “tornar a la normalitat”. No se’n adonen que “la normalitat” del sistema capitalista son les crisis, els xocs brutals produïts per l’essència mateixa del sistema que és l’apropiació per una poca gent de tota la riquesa social, que és l’explotació màxima de la força de treball. 

Avui, que els capitalistes mundialitzen i creen les condicions per una explotació realment global de la ma d’obra i dels recursos de la natura, l’envergadura de la lluita es tan gran que la lluita per reformes sembla revolucionària. I, en part, és veritat: la lluita conseqüent per arrencar reformes importants dins del sistema capitalista, pot representar un afebliment del poder de la burgesia i un estímul per la lluita pel poder de la classe treballadora en aliança amb les classes populars més productives i democràtiques.

Igual que és veritat, com ho veia el POUM en els anys 30, que no podem veure la lluita a Europa només país per país, sinó que necessitem una perspectiva europea i una lluita també europea, unes aliances europees, unes reformes europees i una revolució europea. La confluència i col·laboració entre les forces transformadores i anticapitalistes europees, com el Partit de l’Esquerra Europea i la Conferència Anticapitalista Europea, seria un pas endavant que animaria molts altres actors, com els sindicats, a preparar accions conjuntes de la classe treballadora europea.

La lluita per reformes, sobre tot algunes com el control dels bancs i mercats financers i per una banca pública, el control de l’especulació immobiliària i urbanística, el control sobre el deute públic, sobre les serveis públics, sobre les comptes públics, l’exigència d’una democràcia real ja... posen en qüestió la forma concreta de poder de l’actual règim sortit del pacte de la transició espanyola i que ha refermat la dreta més reaccionaria durant els quaranta anys següents. Per això els primers passos en sortir de la crisi en favor de la gent treballadora, en reformes radicals democràtiques i el dret dels pobles Català i Basc a l’autodeterminació, podrien ser els punts on concentrar-nos avui dia.

Es així com hem de anar traient les lliçons dels governs burgesos, social-liberals, com el de Zapatero o el tripartit i de la participació en aquest darrer de ICV-EUiA.  Com intentaven fer Andreu Nin i el POUM respecte a la seva participació en el govern de la Generalitat, hem d’analitzar el caràcter de classe de cada govern, els objectius concrets pels que s’ha d’entrar, o no, en el moment concret de l’historia. L’esquerra socialista revolucionaria hem de contribuir a treure les lliçons per no repetir els errors del passat i per preparar veritables governs de la gent treballadora i de les esquerres plurals.

Acabo amb una frase que deia un revolucionari anarquista, un ferroviari, en Buenaventura Durruti. Més o menys deia així: “renunciem a tot, menys a la victòria”. Aquest és l’esperit que crec que ens hauria d’animar en donar elements de reflexió i debat sobre la història del POUM.  Encara la classe treballadora de Catalunya i de l’estat espanyol no coneix la seva experiència ni, per tant, ha fet seves les lliçons que es poden extreure. Tinguem tota la paciència per fer aquests debats, obrim-los, renunciem si cal a moltes coses per tal de aplegar més forces, més partits, més tendències ideològiques. Però no renunciem a la victòria de la veritat i d’unes lliçons que, tot i que no van vèncer en aquells moments, avui poden ser molt útils per les lluites actuals i pel futur.

comparteix: