LES DONES DEL POUM

Abans que res vull agrair l’honor de parlar per primer cop per invitació de Fundació Andreu Nin, amb aquesta exposició del POUM aquí, etc…. És per mi un fet molt especial i que m’emociona particularment.

El tema d’avui és dones i revolució. Explicaré la meva percepció sobre la situació de les dones en el món del POUM en aquell moment, i després voldria analitzar on n’estem ara les dones i els homes en la revolució actual cap a l’igualtat.

Us en vull parlar des d’un punt de vista en part personal i en part mirat des  d’un dels meus camps professionals. El personal el baso sobre la reconstrucció de la historia de la meva família i sobre la meva identificació amb el feminisme. El professional el baso en el meu treball sobre la violència de gènere i el seguiment de casos de dones maltractades.

Si miro enrere i em poso a pensar veig que el meu llinatge, com la majoria, s’explica a través de les dones i parla, sobretot, dels homes. Em dic Cristina Simó, però em podria haver dit Cristina Nin, ja que el meu avi patern era l’Andreu Nin. La meva àvia, la Maria Andreu, va ser la primera dona que va viure amb ell. Com que el meu pare va morir quan jo era petita, va ser la meva mare qui ens va explicar el que sabia, que no era gaire, ja que mentre hi hagués Franco era millor no saber molt.

Per altres bandes del planeta van anar desenvolupant les seves vides l’Olga, la segona dona que va viure amb el meu avi, i les seves filles Ira i Nora. Quan vaig aconseguir trobar la Nora i la seva filla Silvia van ser altre cop les veus de les dones les que van transmetre. La Silvia i jo, amb la distància que permet el temps, ens vam fer moltes preguntes sobre la revolució del 36, les dones, el seu alliberament durant aquell període, l’actitud dels homes davant els nous papers que assumien les dones..

I això ho comparàvem amb el que sabíem de casa, amb com ens havien educat. Vèiem que no sempre casava tot plegat, però que el que les nostres mares i pares, avi i  àvies no sempre havien complert predicant amb l’exemple, si que van fer que per nosaltres fos més real. Som el resultat, en gran part, de la seva feina. Les dues sabem que la revolució serà feminista o no serà.

Per altre banda la meva recerca familiar em va dur a la FAN, o primer, més ben dit, al Pelai Pagés, a qui haig d’agrair la paciència i el molt que m’ha ensenyat. El Pelai em va posar en contacte amb la Mª Teresa Carbonell i el Wilebaldo Solano. La primera trobada a casa seva és un dels dies més extraordinaris de la meva vida. Vaig trobar igualment a la Maria, la tieta Nin que m’ha pogut explicar un munt de coses i m’ha ajudat a entendre laberints familiars.

La FAN m’ha portat també a conèixer la Cyndi Coignard i la Isabella Lorusso. He llegit amb especial interès els seus treballs justament per l’aportació en visió de gènere que donen, i per estar fets amb el mètode acadèmic. A través de la seva feina he pogut veure com era la participació de les dones del POUM, com va ser la seva revolució,  quina actitud hi van tenir els homes, etc...  i també a la FAN he conegut dones, com ara la Mª Teresa Carbonell, l’Ondina Ballester, la Teresa Rebull, la Silvia Menendez Cahué... He pogut veure que el que la meva cosina i jo havíem deduït en l’estudi de la nostra família sobre les dones del POUM, corresponia amb el que ens trobàvem a través d’aquestes persones.

LA MEVA VISIÓ PERSONAL

Ja us he dit que no sóc historiadora i que la meva visió està molt matisada per la meva historia personal, així que el que exposo ara no ho puc corroborar amb un treball científic com els de la Cyndi i la Isabella, però si que hi aplico les bases del meu feminisme del segle XXI. Ja se sap que el passat es reconstrueix a cada moment de manera que es pugui entendre en el present.

La meva visió de la situació de les dones en aquell moment és la següent. Tant en el POUM com en els moviments anarquistes per fi la dona va ser tinguda en compte i va tenir veu pròpia o quasi. Es van fer grans avenços sobretot sobre el paper: la majoria d’edat n’és un clar exemple. La coeducació a l’escola en seria un altre, i no són els únics.

Però la majoria de dones es van quedar a la reraguarda, cobrint llocs als que accedien perquè els homes estaven ocupats al front o en la vida del partit. Tingueu en compte que s’atribueix un valor heroic al fet de lluitar al front.

D’aquest poques dones en van participar i han passat a la història com a excepció, no com a norma. Fins i tot ens podem plantejar si Mika Etchèberè hagués comandat si el seu company Hipolito no hagués mort. Si era tan bona comandant per què no va tenir un batalló des del principi? Quantes vegades més que un home va haver de provar que valia, i quanta més energia li devia costar imposar-se? També ens podem fixar en que se la coneix pel cognom del seu company i no pel seu que és el de Feldman. Aquest detall ens podria fer reflexionar.

Crec que s’ha de remarcar que si homes com el meu avi, i tants altres poc coneguts, van fer el que van fer, va ser perquè hi havia tantes dones a la reraguarda i a casa, pujant les criatures, fent escoles, cuinant i rentant, preservant un lloc on potser es podria tornar. I això no es considera en absolut heroic. No vull treure mèrit al que van fer ells, vull donar-ne al que van fer elles.

Penso que realment les dones es van arremangar i s’hi van posar i que la majoria d’homes del POUM els hi van obrir la porta sincerament. Aquest va ser un dels passos més importants cap a la gran revolució. Tanmateix, però, no van tenir temps de fer la revolució personal, interior, que aquest gran canvi cap a la igualtat demana. En aquell moment es va escapar el fet que s’invitava a les dones a jugar amb les normes ja existents, no es va fer un canvi profund d’aquestes, especialment en l’àmbit privat. El patró, la regla, era home, com de fet encara és ara, i aquest és l’error. Error que en aquell moment no es podia percebre i que sense el que van fer aquelles persones avui seguiríem segurament sense detectar.

Recordeu el que ens explicava MªTeresa Carbonell l’any passat? Ens llegia un article del diari Emancipació de les dones del POUM, en que una dona parlava del comportament dels homes a casa. Aquests feien la revolució al carrer però al tornar volien trobar el sopar fet. Era l’ordre natural de les coses que tenien integrat. Ser capaços de desfer-se’n demanava molta clarividència i molta generositat a l’hora de perdre privilegis que potser no percebien com a tals.

ON EN SOM AVUI?

Aquesta feina que van fer per nosaltres aquella gent on ens ha portat? No podem saber on haguéssim arribat si la República no hagués perdut la guerra, si Stalin no hagués tingut la mà tan llarga, si... si...si... Però si podem fer un petit anàlisi de en quin punt estem ara les dones en la revolució cap a la igualtat, i on n’estan els homes. Per sort les lleis han arribat molt lluny. Trobem una certa quota de dones en llocs de poder econòmic, polític i social. Massa poques encara, és ben cert. I que també ens podem fer la pregunta de si hi son després de jugar com a súper campiones amb les normes dels homes.

El problema és que en realitat segueix sense haver un autèntic canvi de valors.  Els homes són conscients que aquest canvi de normes s’ha de fer? En som totes les dones? Sabem les persones que una revolució comença en el nostre interior i segueix, abans de sortir al carrer, per casa nostra? Crec que en això encara falta molt.

Us posaré un petit exemple, molt quotidià, que segurament reconeixereu.

És dissabte al mati, en un supermercat. Un home entra arrossegant un carret i es queda mirant els passadissos de prestatgeries. Recorre un tros del primer passadís i agafa un pack de cerveses i una bossa de patates. Camina un tros més, gira i recorre un altre passadís. Mira, sense veure, el munt d’articles exposats. Després treu el mòbil, i se’l sent que diu” Carinyu.. què vols que compri? És que com que no m’has deixat la llista de la compra...”.

Sembla trivial, oi? Analitzeu-ho bé. És terrible que sembli trivial. Encara més que el fet en si. Què vol dir aquesta trucada en realitat? Que un home als 40, o als 30, o a l’edat que li vulgueu posar, encara no sap què és menja a casa seva duran la setmana. Aquesta és la primera. La segona és que de forma quasi imperceptible, troba manera de culpar a la dona que no ha sigut prou bona per deixar la llista de la compra. La tercera és que es reafirma en el seu dret de NO gestionar la logística de la llar, i recarrega així a la dona, traient-li temps propi. La quarta és que ell és molt bo perquè  ajuda (a la dona en una feina que és seva). I podríem seguir trobant-li més consideracions.

En resum: és evident que aquest home, que està a tots els supermercats del país, no n’ha fet cap de revolució personal (simplement ha maquillat la seva actitud per ser políticament correcte), i que la dona que viu amb ell o tampoc l’ha fet , o està lluitant contínuament, o llença la tovallola almenys en aquest aspecte. La gota malaia de la trucada de cada dissabte arriba a destarotar la més valenta.

MICRO-MASCLISME

Us he posat un exemple del que se’n diu micro-masclisme. Us en podria posar molts més, de molts tipus, amb l’anàlisi corresponent per detectar a quines creences profundes responen, però ara no és el moment. Només us en faig una petita definició, adaptada de la que en fa Luis Bonino, que és qui va patentar el terme: Els micromasclismes són pràctiques de dominació masculina en la vida diària, de l’ordre del micro, del quasi imperceptible, que estan en els límits de l’evidència. Són un ampli ventall de maniobres interpersonals que impregnen els comportaments masculins en l’àmbit del quotidià. Estan cada cop més estudiats, tant en l’àmbit de la parella, com en la resta d’àmbits socials (laboral, polític, etc). Actualment són una de les bases de la resistència al canvi. Són possibles perquè en el seu fur intern molts homes es segueixen sentint com la norma a seguir, amb supremacia sobre la dona.

Són aquestes les actituds que s’han de detectar i canviar. És una feina que demana molts sinceritat, generositat, paciència i empatia per part de dones i homes...

Per què la igualtat entre dones i homes és tan important per a la revolució aquesta de la que parlem tant, la revolució que ens alliberaria del capitalisme abusiu, que donaria una altra percepció del poder i del que valem les persones? Per què el comportament privat de les persones pot tenir tanta importància, si en l’àmbit públic treballen activament, fins i tot donen la vida, pel canvi social tan desitjat? Us transcric una cita d’algú que ho va saber explicar molt bé:

“S’ha de comprendre que les grans estratègies de poder s’incrusten, troben les seves condicions d’exercici, en micro-relacions de poder. Designar aquestes micro-relacions i denunciar-les, dir qui ha fet què, és una primera transformació del poder. FOUCAULT.”

Tothom que tenim criatures a casa hem pogut observar com aprenen de nosaltres les coses que no els hi ensenyem. Veiem com aprenen petites manies, comportaments i com dedueixen inconscientment els equilibris de poder dins de casa. Qualsevol criatura sap des del primer dia a qui li ha de demanar què per aconseguir-ho. Per tant, la criatura que s’eduqui en una família on s’exerceixin micromasclismes, absorbirà directament tot el que s’infereix d’aquests comportaments no igualitaris. Com que no pots donar el que no tens, si mai has mamat realment la noció d’igualtat, com podràs lluitar per ella, aplicar-la i ampliar-la, dins i fora de casa?

Us invito, si us sembla que és interessant, a saber-ne més sobre els micromasclismes. Curiosament són sobretot homes qui els han estudiat, homes que volen ser persones igualitàries i que volen trobar un nou model de masculinitat. És fàcil accedir a documentació: poseu al buscador  d’Internet “micromachismos” i anireu a parar a les pàgines de Luis Bonino, i a través d’ell arribareu als altres. Us ho recomano.

Les dones del POUM la van fer la revolució. Dins i fora de casa. Els homes d’aquell moment i elles, van fer molt més del que el seu moment històric permetia. Les dones d’ara hem de seguir revolucionant-nos, si, és evident, recuperant els anys perduts i gràcies al camí que ens van obrir. I els homes també ho han de fer, els homes més que ningú, perquè en això venen de més enrere, perquè si no son prou valents per qüestionar-se a si mateixos, per no fer la trucada del dissabte, si els homes no es mouen, la lluita serà estèril, no podrem. Homes, moveu-vos, és necessari!  La lluita per la igualtat no és una cosa només de les dones, no s’ha de caure en aquest error. Ens incumbeix per igual a vosaltres i a nosaltres. Sense això aquesta revolució que esperem no arribarà mai.

Gràcies a tota la gent del POUM i d’altres àmbits que van lluitar en aquell moment amb aquesta visió, i gràcies a totes les persones d’avui que també ho fan amb prou sinceritat i auto crítica. Gràcies a vosaltres que m’heu escoltat.

Cristina Simó Nin

comparteix: